actualitzacio pendent d'ahir

(ACTUALITZACIO D'AHIR AL MIGDIA)

Ja hem arribat!!

Després de més de quasi 40 hores de donar voltes d’aeroport en aeroport, d’avió en avió… ara ja sí que puc dir que he arribat al punt de partida del que ha de ser una experiència vital. De fet, d’això es tractava.

Més enllà d’explicar el meu viatge de desordre intestinal, explicaré el que m’he trobat ara ja sí un cop arribat. El primer que he pogut comprovar és que, realmente, aquí és estiu. No cal fer cap estudi… fot molta calda. O sigui que hauré de tirar de la meva protecció solar (40) i de l’ajuda de tots els sants, déus i esperits (bons i dolents), que em protegeixin dels raigs ultravioleta que aquí deixen de ser invisibles per fer-se visibles. Parlant de Sants, he de dir que en la meva visita a Frankfurt vaig encendre una espelma a Sant Wichelainen (per dir un nom) perquè se’n recordés de mi de tant en tant. En moment com aquests és quan un entén perquè segueixen existint les religions. Qualsevol ajuda serveix (mamaaa!! espelmes sisplau).

Doncs bé, un cop aterrat, he recuperat la meva maleta i he agafat un taxi que m’ha dirigit fins al hostel. El hostel és bastant singular... encara ara no he pogut veure les habitacions, perquè he arribat massa d’hora, però és cutrillu, la qual cosa m’alegra perquè em serà més fàcil contactar amb la gent. De fet, aquesta tarda, a les sis i quart, hi ha un partit de futbol, en el qual ja m’hi he apuntat, organitzat per l’Hostel. Si alguna cosa m’està cridant l’atenció és la receptivitat que en poques hores he adquirit. Penso dir que sí a tot al que em pugui obrir portes.

Deixeu-me que us parli de l’entorn del Hostel. L’entorn és lleig, però tinc una platja bastant “cuca” al costat. Al voltant tinc edificis d’una o dues plantes dedicades a fast-food i barberies, bàsicament. I gelats! Molts gelats. O sigui que de gana no em moriré. Potser sí de colesterol... Ara, segons les ganes que tingui, potser vagi cap a l’habitació a deixar els trastos i me’n vagi una estona a la platja. No és que en tingui ganes, però sí que sé que és de les úniques coses que us pot donar enveja, així que ho miraré de fer. Això sí... a 38ºC ja puc vigilar...

Ara us estic escribint des d’un bar situat prop de la platja, bebent-me una copeta de vi blanc ben fresquet i degustant una tapa de pollastre amb salsa vermella. He de dir que no sóc capaç d’entendre RES de les cartes de menjar. Per contra, tinc la sort de que m’agrada tot, o quasi tot, i que allò que no m’agrada ja sé com es diu en anglès. Tinc ganes de provar la carn de cangur!! Tot i que ja avanço que no serà aquesta setmana, perquè a la zona on estic ara, gastronòmicament, poques exigències...

Parlem de la gent. La gent és força amable. O això... o es riuen de mi amb certa naturalitat i gràcia. Jo els dic que sí a tot (o que no, depenent de com em miri) i així ens anem entenent. Més o menys com fan els guiris que ens vénen a visitar a Barcelona. Qui m’ho havia de dir...

Pel que fa a les dones, de moment semblen bastant “casuals”. La soledat fa que les vegis a totes dos punts més guapes del què realment les veuries a Barcelona, i això és quelcom (paraula que segurament no té traducció anglesa) bastant positiu. El que tinc clar és que el meu primer objectiu aquí a Adelaida és començar a conèixer gent. M’és igual que parli castellà. L’anglès l’hauré d’aprendre per ous, així que una mica de conversa amb algú no em vindria malament els primers dies.

Bé, vaig cap al Hostel a veure què m’hi trobo. Segurament aquesta actualització la penjaré un cop ja hagi entrat a l’habitació, doncs ara mateix no disposo de connexió a internet, però ja us explicaré en un pròxim escrit com ha resultat el primer contacte amb la gent.

Un petó ben gran a tothom! TOTHOM!! M’he tornat un noi més sensible, que ja no entén d’enemics.